Acabem el 2014, i ara què?

Acabem l'any i, tal com el vam començar, nacionalment seguim igual. A principis del 2014 teníem esperances, un gran acord amb una data per fer una consulta o un referèndum sobre la independència del nostre país!! I ens hi vam esforçar, vam fer campanya, vam posar-hi el coll!! Però ara mateix, encara em pregunto si l'hem arribat a fer, aquest referèndum. És cert que el passat 9 de novembre vam anar a posar unes paperetes dins una urna, i vam poder sí-sí, sí-no o no a la independència. Amb un total de dos milions tres-centes mil persones que van dir la seva, del qual el 80% votava a favor de l'estat independent. Jo vaig votar amb totes les meves fortes, vaig tancar els ulls i, com un nen que bufa les espelmes el dia del seu aniversari, vaig empènyer el meu vot dins de la caixa de cartró amb finestreta. La meva papereta va caure cap al fons, en una urna força plena, plena d'esperances, d'il·lusions i ganes de canviar les coses.

Vaig votar sí a la independència, perquè vull que la sobirania estigui a les meves mans per decidir el que calgui, i sigui pròpia de debò i la vull donar representada al Parlament de Catalunya. I vull que Catalunya sigui independent, perquè en els estats petits tothom s'hi pot sentir més i millor representat i les administracions poden ser immensament més transparents. Vull un país nou, on hi hagi oportunitats per a tothom, que els nostres recursos serveixin per ajudar els més necessitats del país. Vull viure en un país lliure, on tothom tingui els mateixos drets i oportunitats. Suposo que no vull res d'especial, com qualsevol fill de veí. I això té un nom: República Catalana. I tanmateix, ara comencem el 2015 i tornem a ser al mateix punt on érem, però sense cap acord parlamentari: la desconfiança està servida. El mandat d'aquesta legislatura tothom sap que està en via morta i de l'estat Espanyol no en podem esperar res més, el camí s'ha esgotat, ja no podrem fer cap consulta més. Ara ens toca moure peça, demostrem que som capaços de fer un país amb cara i ulls, digne, lliure, responsable. Per aquest any 2015 desitjo unes eleccions al Parlament per omplir-lo de diputats independentistes i la millor manera de fer-ho és des de les pròpies posicions ideològiques, acostem els nostres conciutadans no independentistes al sí. Estimats representants nostres, en podeu estar segurs: SÍ, PODEM. Comencem un any nou i quan acabi podrem dir: aquest any sí! Segueix llegint...

Un país madur?

La maduresa és un estat, una situació intangible, totalment subjectiva de la vida humana. Quan s'és prou madur?
Un jove que deixa la llar familiar per engegar l'aventura de viure pel seu compte pot ser que ja sigui madur, però els seus pares de ben segur que consideren que encara no està preparat i molts podrien dir-li allò de "vols dir, nen?". Però el nen ja no se'n sent de nen i sap que està prou madur per buscar-se la vida i ja sap que caldrà aprendre moltes coses que només aprendrà si se'n va de casa, i mica en mica anirà madurant. I això mai s'acaba mentre visquis.

Artur Mas considera que Catalunya no està prou madura per plantejar la pregunta clau: volem ser un estat independent, lliure i vinculat a la UE? I proposa una alternativa: volem el concert econòmic amb Espanya? De nou torna el plat de llenties, el peix al cove i el deja vú de sempre. Això és el canvi? Valentia senyors, cal més valentia per posar el tema damunt la taula i fer-ne l'eix de la propera campanya. Hem de saber qui votar i amb aquest plantejament de Mas una vegada més se'ns farà molt difícil escollir. CiU sap que plantejar la independència és tema espinós i se'ls poden escapar vots per aquí. Doncs amb aquests plantejament de mínims se'ls escaparan vots per allà. Per què tan paternalisme? I quan creu que serem prou madurs, Artur, quan? Si al final, tard o d'hora haurem de resoldre-ho, i sense trampes, això no és un tema d'un grapat de vots autonòmics, estem parlant del país! El nen se'n vol anar de casa. Pares, no el podreu aturar, perquè si no, s'us podrirà i tot per un grapat de vots autonòmics! Segueix llegint...

"Filldeputisme"

De fills de puta en el món n'hi ha forces, i mal em pesi dir-ho, masses. Alguns reconeixen ser-ho, sense manies ni contemplacions, d'altres ni s'adonen del mal que fan als que envolten -aquests són els pitjors. El "filldeputisme" és una qualitat estrictament humana, com la parla o la felicitat, i amb l'evolució de l'espècie s'ha anat refinant i caldria que al final l'abolíssim de la capa de la terra, igual com hem fet amb les pestes i el canibalisme.

Com a qualitat humana, el "filldeputisme" ho emmerda tot i no se n'escapen el grups humans. Així grans empreses, governs, societats senceres (el feixisme ho ha estat practicant des de mitjans de segle XX), tribus, partits polítics, associacions diverses o, fins i tot, grups de joves quan celebren la victòria del seu club de futbol apliquen el "filldeputisme" sense ni adonar-se'n. És sabut que les qualitats humanes s'accentuen quan estem en grup, sols som ben poca cosa, i aquí és quan el "filldeputisme" arriba al seu gran desplegament, just quan es perd la identitat de l'individu. Fa temps que no en conec cap de nou, però els actes del final de festa de la victòria del Barça es va estendre per mig Barcelona. Altres exemples recents, els membres del Tribunal Constitucional utilitzen el "filldeputisme" per mantenir la seva poltrona i no declarar-se inútils totals per dir res sobre l'Estatut refrendat pel poble; molts espanyols el practiquen quan insulten els catalans, i molts catalans arribem a practicar-lo quan culpem els immigrants de totes les plagues del nostre país. Les entitats financeres (bancs, caixes...) són grans experts en fer de fills de puta: quan ens escanyen fins a la darrera gota (a empreses i treballadors a parts iguals) per mantenir els seus milions d'euros de beneficis a repartir entre el grapat de propietaris i jugadors de borsa. I per cert, els grups mai reconeixen ni són conscients del seu "filldeputisme", queda diluït. Igual com la ciència ha fet amb els virus, hem de trobar un antibiòtic que faci desaparèixer aquesta qualitat tan humana i tan poc pròpia de les persones. Per ara només se m'acut el respecte i l'educació com antídot. Se te n'acut cap altre?
Segueix llegint...

Progrés, d'esquerres o de dretes?

Seguint amb aquesta mania meva de trobar el significat exacte de les paraules, -possiblement el millor que hem inventat mai els humans, els significats-, vull escriure sobre el PROGRÉS. Una altra paraula que és fàcil de dir i difícil d'entendre. Segons el diccionari de l'Institut és "Acció d’anar endavant, d’avançar d’un grau a un altre de superior". Si ho apliquem metafòricament "El progrés social i econòmic implica la creença que la societat present té més quotes de benestar que les anteriors, fruit del progrés en altres camps, seguint les teories d'Auguste Comte i Herbert Spencer" (extret de Wikipedia)
Segons aquestes teories del segle XIX, res ens pot fer pensar que el capitalisme i el liberalisme no volguessin aquest progrés social (tampoc ho van demostrar, aleshores). El terme se'l van quedar els diferents moviments socialistes, les esquerres, vaja. Els liberals, en canvi no en van fer bandera. Avui dia, ventar-se de ser progressista en el fons podria no voler dir res, o sí. Algú negaria de manera sincera actualment que no vol que progressem cap a estrats millors, amb més avantatges socials, de més riquesa per a tothom? La qüestió és com arribar-hi i què ens pot costar (ai, la butxaca!). I com diu l'article de Wikipedia, la polèmica està en si capitalisme i democràcia casen amb progrés. Progrés, progressisme, un altre terme que se li demana molt i que forma part de conceptes intangibles, filosòfics i ètics que en boca de segons qui perden el seu sentit. M'agrada situar els mots en el seu terme just, amb el seu significat, així ens entendrem millor.
Segueix llegint...

Democràcia: la religió del futur?

"La meva angoixa ve de com pot ser que les institucions no s’impliquin en un tema que la gent necessita (en les consultes per la independència). M’agradaria que fins i tot el Parlament fes un pas. (...) Només que (TC) el retalli (l'Estatut) estaria retallant la voluntat dels catalans, i això ja és suficient. Per aquí no hi podem passar. Dir no al que ha dit la majoria dels catalans no és possible, i si la Constitució ho referenda, el poble és sobirà. (...) En aquell taller em vaig adonar de la importància de la llengua a Catalunya. M’agradaria parlar-lo millor, però tinc dos fills i a casa sempre es parla en català. Si els catalans m’ajudessin una mica, segurament ho faria millor. Ara és l’hora del català. Amb les riuades de nous immigrants, han de saber que són a un país que té una cultura i una llengua pròpies i que si l’aprenen tindran més oportunitats".

Aquestes paraules de Justo Molinero, en una entrevista al diari AVUI, poden dir moltes coses. I en deia moltes més sobre l'estatut i sobre les consultes per la independència.

Actualment la democràcia és un terme molt ampli. Vol dir anar a votar quan ens ho demanen (i, sovint desentendre's del tot la resta del temps), també vol dir poder dir el que a un li plagui, (alguns sense respecte), i és clar, és la divisió de poders i en trobaríem moltes altres. Segons la Viquipèdia, només hi ha 4 estats que s'identifiquen com a no democràtics, i l'Estat Espanyol no hi és. Per tant, es considera demòcrata. I ho és? Depèn qui ho digui. Pels 12 membres del TC, que decidiran si l'Estatut de Catalunya cap dins el marc general de la Constitució després de ser aprovat per 3 cambres parlamentàries i referendat pel poble, deuen creure que sí. Per les institucions que no permeten i impedeixen que s'organitzin consultes populars, també ho deuen considerar i pel jutge que admet a tràmit la denúncia contra Garzón per intentar demostrar els crims del franquisme, suposo que també i, també ho deu ser, per empresaris que negocien d'amagat amb polítics corruptes per endur-se el gran pastís de les inversions públiques sense el consentiment dels ciutadans. La democràcia ve a ser la manera que té una societat a organitzar-se, i que durant més de dos mil anys de vida ja ha superat la primera versió grega. Actualment és quasi una creença, una religió, una manera de viure en comunitat. Dins la democràcia hi cap el respecte (a les minories, als desafavorits, a les diverses voluntats, a les llengues minoritàries, a tot), la solidaritat, la llibertat, la partició dels poders, la justícia, la sobirania en mans del poble... DEMOCRÀCIA ho és tot. Però, no li estem demanant molt a la pobre democràcia? Justo Molinero ens diu a l'entrevista que no entén perquè les institucions i molts polítics no donen suport a les consultes per la independència. Agraeixo el seu repte, però en aquest cas, aquests polítics responen a aquesta democràcia amb la qual tots creiem religiosament?

Segueix llegint...

La normalitat dels canvis

"Quan, l'any 1961, va néixer Barack Obama d'una parella racialment mixta, aquestes parelles eren il·legals a 16 estats dels EUA. Això vol dir que si la família Obama hagués viatjat a un d'aquests estats, el matrimoni s'hauria hagut d'allotjar en hotels separats, i Barack, oficialment, no hauria existit.
Al cap de 48 anys, Obama era elegit president a 7 d'aquests 16 estats, entre altres. I, passat un any, tothom ho troba normal.
El dia que es va proclamar la independència de Lituània, jo era al despatx del vicepresident de la República Socialista Soviètica de Lituània. Aquell dia, la cúpula del país estava a punt de declarar la independència amb la possibilitat que els ataqués l'exèrcit rus. Va entrar al despatx Vitautas Landsbergis, el president, i va dir que havia passat una cosa encara pitjor que un atac rus: l'havia trucat el president del Consell d'Europa i li havia dit que l'estabilitat del món estava per damunt dels seus drets com a poble i que, per tant, calia evitar les ires de Rússia i renunciar a ser independents. El va amenaçar que si, malgrat tot, ells proclamaven la independència, mai, mai, no serien admesos a la Unió Europea. El president del Consell d'Europa era... Felipe González. Lituània va proclamar la independència i ara és membre de la UE."

Aquestes són paraules de Vicent Partal, que va dir en una conferència davant els Amics i Amigues de la UCE. No ho trobeu sorprenent? Els humans tendim a no voler els canvis, sobretot quan ens trobem còmodes allà on som, i sovint sense adonar-nos que n'hi ha que pateixen o que fins i tot amb aquesta inèrcia creem injustícies. Són petits grups de persones, minoritaris amb idees revolucionàries que es proposen canviar la situació; i després passa i tot torna a ser normal i ningú no tornaria enrera. Afegiria al recordatori de Partal les dones sufragistes que es manifestaven a principis de segle XX reclamant el seu dret al vot.
Els canvis socials que s'han produït en menys de cent anys fan pensar que qualsevol canvi és possible. Semblava impossible fa un any, només un any que els supermercats deixessin de donar bosses de plàstic i en menys d'un mes serà normal anar a comprar amb el cistell o la pròpia bossa. L'optimisme que encomana Partal s'escola per la pell i ens anima a continuar. En pocs anys el nostre país, Catalunya serà un estat més de la UE, perquè la independència no és un fet possible, sinó inevitable i, el millor de tot, els que ara ho veuen una quimera o una utopia, l'endemà de la declaració d'independència es despertaran, esmorzaran, aniran a treballar, parlaran de la nova situació i la trobaran ben normal. Perquè serà normal tenir un estat lliure i independent. Si ells ho han aconseguit, qui ens pot impedir la nostra justícia?
Prometo que quan aquest dia arribi aniré a fer la volta a Espanya.
(Gràcies Eusebi per la teva crònica)

Segueix llegint...

Societat corrupte o humans corruptes?

Acaba d'aparèixer a les nostres llibreries el llibre

BREU HISTÒRIA DE LA CORRUPCIÓ De l'edat antiga fins als nostres dies, de Carlo Alberto Brioschi. Edicions la Campana.

Quina coincidència més entranyable. Justament ara que tenim un alcalde tancat a la presó imputat en un cas de corrupció que va més enllà de les nostres fronteres; un exconseller i un secretari de presidència de l'expresident Pujol. S'hi sumen a la trama un regidor, dos empresaris i un exdiputat amb antecedents i continua, que a aquest jutge li val el sang i fetge. Tot plegat sembla força lògic i natural que passi. Per molt honrats que ens arribem a sentir, tenir a tocar aquesta fortuna pública, lluny de la fiscalització d'un ens superior, seriós i responsable que vetlli pels interessos comuns, la temptació és inevitable.

Analitzem-ne els motius més importants, si els coneixem potser podrem evitar les temptacions:

Primer: oferta de comissions milionàries per part de promotors immobiliaris i altres empreses de gestió municipal, acostumats a un passat recent gens honrat i a fer i desfer segons els interessos propis. Com més en tens més en vols, com deia la meva àvia;

Segon: ningú els vigila ni fiscalitza de manera responsable; per exemple, la comissió antifrau o altres similars que fa anys es proposen al Parlament de Catalunya no té massa poder o és inexistent, per tan el camí els és planer;

Segon bis: tenen la cobertura i suport sovint sense coneixement dels grans partits parlamentaris;

Tercer: la manca d'educació i de cultura democràtica, molt lligades al punt dos, de gent que se la suposa preparada que arriba a tenir responsabilitat i honorabilitat; fets que els empeny cap a l'egoïsme i l'ambició;

Quart: els ciutadans, els que paguem impostos, sembla que no ens agrada conèixer què passa dins els edificis oficials, no ens interessa la política i només ens exclamem quan ens estafen en comptes d'estar ben informats i saber què i qui votem. Si no hi participem els deixem fer massa lliurement.

Conclusió: Pertànyer a la maquinària que fa girar la societat requereix una gran responsabilitat i sobretot un gran respecte pel càrrec que s'ocupa, i cal demostrar consciència i sentiment de pertinença. No dubto que poc o molt tots s'estimin la societat a la qual serveixen, però la qüestió és que no s'estimin més a si mateixos. I després, si en comptes de passar tant ens informéssim més, els podríem exigir més responsabilitat als gestors públics i més informació.

Recomano que aquest llibre o d'altres de l'estil se'l trobin damunt l'escriptori de tots els despatxos dels càrrecs públic del nostre país el dia que prenen possessió.

Segueix llegint...