Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independència. Mostrar tots els missatges

dimarts, 30 de desembre del 2014

Acabem el 2014, i ara què?

Acabem l'any i, tal com el vam començar, nacionalment seguim igual. A principis del 2014 teníem esperances, un gran acord amb una data per fer una consulta o un referèndum sobre la independència del nostre país!! I ens hi vam esforçar, vam fer campanya, vam posar-hi el coll!! Però ara mateix, encara em pregunto si l'hem arribat a fer, aquest referèndum. És cert que el passat 9 de novembre vam anar a posar unes paperetes dins una urna, i vam poder sí-sí, sí-no o no a la independència. Amb un total de dos milions tres-centes mil persones que van dir la seva, del qual el 80% votava a favor de l'estat independent. Jo vaig votar amb totes les meves fortes, vaig tancar els ulls i, com un nen que bufa les espelmes el dia del seu aniversari, vaig empènyer el meu vot dins de la caixa de cartró amb finestreta. La meva papereta va caure cap al fons, en una urna força plena, plena d'esperances, d'il·lusions i ganes de canviar les coses.

Vaig votar sí a la independència, perquè vull que la sobirania estigui a les meves mans per decidir el que calgui, i sigui pròpia de debò i la vull donar representada al Parlament de Catalunya. I vull que Catalunya sigui independent, perquè en els estats petits tothom s'hi pot sentir més i millor representat i les administracions poden ser immensament més transparents. Vull un país nou, on hi hagi oportunitats per a tothom, que els nostres recursos serveixin per ajudar els més necessitats del país. Vull viure en un país lliure, on tothom tingui els mateixos drets i oportunitats. Suposo que no vull res d'especial, com qualsevol fill de veí. I això té un nom: República Catalana. I tanmateix, ara comencem el 2015 i tornem a ser al mateix punt on érem, però sense cap acord parlamentari: la desconfiança està servida. El mandat d'aquesta legislatura tothom sap que està en via morta i de l'estat Espanyol no en podem esperar res més, el camí s'ha esgotat, ja no podrem fer cap consulta més. Ara ens toca moure peça, demostrem que som capaços de fer un país amb cara i ulls, digne, lliure, responsable. Per aquest any 2015 desitjo unes eleccions al Parlament per omplir-lo de diputats independentistes i la millor manera de fer-ho és des de les pròpies posicions ideològiques, acostem els nostres conciutadans no independentistes al sí. Estimats representants nostres, en podeu estar segurs: SÍ, PODEM. Comencem un any nou i quan acabi podrem dir: aquest any sí!
Segueix llegint...

dissabte, 19 de juny del 2010

Un país madur?

La maduresa és un estat, una situació intangible, totalment subjectiva de la vida humana. Quan s'és prou madur?
Un jove que deixa la llar familiar per engegar l'aventura de viure pel seu compte pot ser que ja sigui madur, però els seus pares de ben segur que consideren que encara no està preparat i molts podrien dir-li allò de "vols dir, nen?". Però el nen ja no se'n sent de nen i sap que està prou madur per buscar-se la vida i ja sap que caldrà aprendre moltes coses que només aprendrà si se'n va de casa, i mica en mica anirà madurant. I això mai s'acaba mentre visquis.

Artur Mas considera que Catalunya no està prou madura per plantejar la pregunta clau: volem ser un estat independent, lliure i vinculat a la UE? I proposa una alternativa: volem el concert econòmic amb Espanya? De nou torna el plat de llenties, el peix al cove i el deja vú de sempre. Això és el canvi? Valentia senyors, cal més valentia per posar el tema damunt la taula i fer-ne l'eix de la propera campanya. Hem de saber qui votar i amb aquest plantejament de Mas una vegada més se'ns farà molt difícil escollir. CiU sap que plantejar la independència és tema espinós i se'ls poden escapar vots per aquí. Doncs amb aquests plantejament de mínims se'ls escaparan vots per allà. Per què tan paternalisme? I quan creu que serem prou madurs, Artur, quan? Si al final, tard o d'hora haurem de resoldre-ho, i sense trampes, això no és un tema d'un grapat de vots autonòmics, estem parlant del país! El nen se'n vol anar de casa. Pares, no el podreu aturar, perquè si no, s'us podrirà i tot per un grapat de vots autonòmics!
Segueix llegint...

dimarts, 24 de novembre del 2009

La normalitat dels canvis


"Quan, l'any 1961, va néixer Barack Obama d'una parella racialment mixta, aquestes parelles eren il·legals a 16 estats dels EUA. Això vol dir que si la família Obama hagués viatjat a un d'aquests estats, el matrimoni s'hauria hagut d'allotjar en hotels separats, i Barack, oficialment, no hauria existit.
Al cap de 48 anys, Obama era elegit president a 7 d'aquests 16 estats, entre altres. I, passat un any, tothom ho troba normal.
El dia que es va proclamar la independència de Lituània, jo era al despatx del vicepresident de la República Socialista Soviètica de Lituània. Aquell dia, la cúpula del país estava a punt de declarar la independència amb la possibilitat que els ataqués l'exèrcit rus. Va entrar al despatx Vitautas Landsbergis, el president, i va dir que havia passat una cosa encara pitjor que un atac rus: l'havia trucat el president del Consell d'Europa i li havia dit que l'estabilitat del món estava per damunt dels seus drets com a poble i que, per tant, calia evitar les ires de Rússia i renunciar a ser independents. El va amenaçar que si, malgrat tot, ells proclamaven la independència, mai, mai, no serien admesos a la Unió Europea. El president del Consell d'Europa era... Felipe González. Lituània va proclamar la independència i ara és membre de la UE."

Aquestes són paraules de Vicent Partal, que va dir en una conferència davant els Amics i Amigues de la UCE. No ho trobeu sorprenent? Els humans tendim a no voler els canvis, sobretot quan ens trobem còmodes allà on som, i sovint sense adonar-nos que n'hi ha que pateixen o que fins i tot amb aquesta inèrcia creem injustícies. Són petits grups de persones, minoritaris amb idees revolucionàries que es proposen canviar la situació; i després passa i tot torna a ser normal i ningú no tornaria enrera. Afegiria al recordatori de Partal les dones sufragistes que es manifestaven a principis de segle XX reclamant el seu dret al vot.
Els canvis socials que s'han produït en menys de cent anys fan pensar que qualsevol canvi és possible. Semblava impossible fa un any, només un any que els supermercats deixessin de donar bosses de plàstic i en menys d'un mes serà normal anar a comprar amb el cistell o la pròpia bossa. L'optimisme que encomana Partal s'escola per la pell i ens anima a continuar. En pocs anys el nostre país, Catalunya serà un estat més de la UE, perquè la independència no és un fet possible, sinó inevitable i, el millor de tot, els que ara ho veuen una quimera o una utopia, l'endemà de la declaració d'independència es despertaran, esmorzaran, aniran a treballar, parlaran de la nova situació i la trobaran ben normal. Perquè serà normal tenir un estat lliure i independent. Si ells ho han aconseguit, qui ens pot impedir la nostra justícia?
Prometo que quan aquest dia arribi aniré a fer la volta a Espanya.
(Gràcies Eusebi per la teva crònica)

Segueix llegint...