La normalitat dels canvis

"Quan, l'any 1961, va néixer Barack Obama d'una parella racialment mixta, aquestes parelles eren il·legals a 16 estats dels EUA. Això vol dir que si la família Obama hagués viatjat a un d'aquests estats, el matrimoni s'hauria hagut d'allotjar en hotels separats, i Barack, oficialment, no hauria existit.
Al cap de 48 anys, Obama era elegit president a 7 d'aquests 16 estats, entre altres. I, passat un any, tothom ho troba normal.
El dia que es va proclamar la independència de Lituània, jo era al despatx del vicepresident de la República Socialista Soviètica de Lituània. Aquell dia, la cúpula del país estava a punt de declarar la independència amb la possibilitat que els ataqués l'exèrcit rus. Va entrar al despatx Vitautas Landsbergis, el president, i va dir que havia passat una cosa encara pitjor que un atac rus: l'havia trucat el president del Consell d'Europa i li havia dit que l'estabilitat del món estava per damunt dels seus drets com a poble i que, per tant, calia evitar les ires de Rússia i renunciar a ser independents. El va amenaçar que si, malgrat tot, ells proclamaven la independència, mai, mai, no serien admesos a la Unió Europea. El president del Consell d'Europa era... Felipe González. Lituània va proclamar la independència i ara és membre de la UE."

Aquestes són paraules de Vicent Partal, que va dir en una conferència davant els Amics i Amigues de la UCE. No ho trobeu sorprenent? Els humans tendim a no voler els canvis, sobretot quan ens trobem còmodes allà on som, i sovint sense adonar-nos que n'hi ha que pateixen o que fins i tot amb aquesta inèrcia creem injustícies. Són petits grups de persones, minoritaris amb idees revolucionàries que es proposen canviar la situació; i després passa i tot torna a ser normal i ningú no tornaria enrera. Afegiria al recordatori de Partal les dones sufragistes que es manifestaven a principis de segle XX reclamant el seu dret al vot.
Els canvis socials que s'han produït en menys de cent anys fan pensar que qualsevol canvi és possible. Semblava impossible fa un any, només un any que els supermercats deixessin de donar bosses de plàstic i en menys d'un mes serà normal anar a comprar amb el cistell o la pròpia bossa. L'optimisme que encomana Partal s'escola per la pell i ens anima a continuar. En pocs anys el nostre país, Catalunya serà un estat més de la UE, perquè la independència no és un fet possible, sinó inevitable i, el millor de tot, els que ara ho veuen una quimera o una utopia, l'endemà de la declaració d'independència es despertaran, esmorzaran, aniran a treballar, parlaran de la nova situació i la trobaran ben normal. Perquè serà normal tenir un estat lliure i independent. Si ells ho han aconseguit, qui ens pot impedir la nostra justícia?
Prometo que quan aquest dia arribi aniré a fer la volta a Espanya.
(Gràcies Eusebi per la teva crònica)

Segueix llegint...

Societat corrupte o humans corruptes?

Acaba d'aparèixer a les nostres llibreries el llibre

BREU HISTÒRIA DE LA CORRUPCIÓ De l'edat antiga fins als nostres dies, de Carlo Alberto Brioschi. Edicions la Campana.

Quina coincidència més entranyable. Justament ara que tenim un alcalde tancat a la presó imputat en un cas de corrupció que va més enllà de les nostres fronteres; un exconseller i un secretari de presidència de l'expresident Pujol. S'hi sumen a la trama un regidor, dos empresaris i un exdiputat amb antecedents i continua, que a aquest jutge li val el sang i fetge. Tot plegat sembla força lògic i natural que passi. Per molt honrats que ens arribem a sentir, tenir a tocar aquesta fortuna pública, lluny de la fiscalització d'un ens superior, seriós i responsable que vetlli pels interessos comuns, la temptació és inevitable.

Analitzem-ne els motius més importants, si els coneixem potser podrem evitar les temptacions:

Primer: oferta de comissions milionàries per part de promotors immobiliaris i altres empreses de gestió municipal, acostumats a un passat recent gens honrat i a fer i desfer segons els interessos propis. Com més en tens més en vols, com deia la meva àvia;

Segon: ningú els vigila ni fiscalitza de manera responsable; per exemple, la comissió antifrau o altres similars que fa anys es proposen al Parlament de Catalunya no té massa poder o és inexistent, per tan el camí els és planer;

Segon bis: tenen la cobertura i suport sovint sense coneixement dels grans partits parlamentaris;

Tercer: la manca d'educació i de cultura democràtica, molt lligades al punt dos, de gent que se la suposa preparada que arriba a tenir responsabilitat i honorabilitat; fets que els empeny cap a l'egoïsme i l'ambició;

Quart: els ciutadans, els que paguem impostos, sembla que no ens agrada conèixer què passa dins els edificis oficials, no ens interessa la política i només ens exclamem quan ens estafen en comptes d'estar ben informats i saber què i qui votem. Si no hi participem els deixem fer massa lliurement.

Conclusió: Pertànyer a la maquinària que fa girar la societat requereix una gran responsabilitat i sobretot un gran respecte pel càrrec que s'ocupa, i cal demostrar consciència i sentiment de pertinença. No dubto que poc o molt tots s'estimin la societat a la qual serveixen, però la qüestió és que no s'estimin més a si mateixos. I després, si en comptes de passar tant ens informéssim més, els podríem exigir més responsabilitat als gestors públics i més informació.

Recomano que aquest llibre o d'altres de l'estil se'l trobin damunt l'escriptori de tots els despatxos dels càrrecs públic del nostre país el dia que prenen possessió.

Segueix llegint...